El PIB

El PIB és el valor total de la producció de béns i serveis dins del territori nacional durant un temps determinat, que habitualment és un trimestre o un any. El PIB pot calcular-se segons el preu dels factors de producció o segons els preus de mercat. Al PIB se li resten al cost de mercat les impostor indirectes lligats a la producció i sumant-l les subvencions a l’explotació.
Un altre dada que es considera a partir del PIB és el Producte Nacional Brut, el qual només considera la quantitat de béns i serveis produïda pels residents d’un país.

Índex de Desenvolupament Humà

L'IDH és un índex elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i es basa en un indicador social estadístic basat en tres paràmetres: esperança de vida al néixer, taxa d'alfabetització d'adults i la matriculació en educació primària, secundària i terciària, i el PIB per càpita. L'índex màxim és 1 i el mínim 0
Aquest índex classifica els països en tres grups: país de desenvolupament humà elevat (més de 0,8), desenvolupament humà mitjà (entre 0,5 i 0,8) i desenvolupament humà baix (menys de 0,5).
En l'informe de 2005, el primer país era Noruega (Espanya el 21) i l'últim era Níger.

La OCDE

La OCDE es l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Els seus objectius primordials són:

- Promoure el treball, el creixement econòmic i la millora dels nivells de vida als països membres, i mantenir l'estabilitat.
- Ajudar a l'expansió econòmica en el procés de desenvolupament tant als països membres com als aliens a la Organització.
- Ampliar el comerç mundial multilateral, sense criteris discriminatoris, d'acord amb els compromisos internacionals.

Es tracta d'una organització formada per 30 països. El principal requisit per a ser país membre és liberalitzar progressivamen els moviments de capitals i de serveis. Els països membres es comprometen a aplicar els principis de liberalització i no discriminació.

Els països membres són:

Alemanya, Austria,Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Espanya, EUA, França, Grècia, Irlanda, Islàndia, Italia, Luxemburg, Noruega, Països Baixos, Portugal, Regne Unit, Suècia, Suïssa, Turquia, Japó, Finlàndia, Austràlia, Nova Zelanda, Mèxic, República Txeca, Hungria, Polònia, Corea del Sur i Eslovàquia

L'OCDE va ser fundada el 1961 i té la seva seu central a París.

Per a una lectura crítica

Vaig assistir a una conferència el passat dimarts 10 d'octubre del catedràtic de Sao Paulo Eduardo Peñuela sobre la interpretació dels somnis. A partir d'aquesta xerrada i del meu vagatge extrac les següents conclusions per a realitzar una lectura crítica dels mitjans de comunicació.

Primer s’ha de tenir clara una cosa: l’objectivitat no existeix. Darrera una notícia, article o publicitat hi ha una persona. Com a tal, té ideals i interessos, per la qual cosa la seva visió de la “realitat” està subjecta a visions personals.

En segon lloc, a més d’una certa “visió personal” dels fets, la persona també té la “visió de l’empresa”. L’empresa (publicista o mitjans d’informació) té també uns interessos, ja sigui per ideologies o per interès comercial.

Entenen això, ja podem fer una certa lectura crítica dels mitjans. Però hi ha més: cal recordar que els mitjans no deixen res a l’atzar.

Un adjectiu anteposat o posposat al nom, pot significar una cosa o una altra. Quan es decideix això no es fa a l’atzar, respon a un interès concret. ( Podem recordar la premsa franquista en la qual la majoria d’adjectius anaven anteposats quan s’havia d’exaltar al règim) Trobant aquest adjectiu anteposat, podem pensar que alguna cosa ens volen dir, a part del sentit “obvi”. En el cas de la ràdio i altres mitjans audiovisuals la entonació també dóna significat a la notícia. Així, en la locució, el periodista ens està fent arribar un significat determinat.

Les fonts. Aquestes fonts, ja siguin altres mitjans, empreses o persones, tampoc són objectives. Cal saber que un mateix fet es pot veure de maneres diferents segons qui els vegi (per això la policia en els seus interrogatoris, pregunta a diferents persones què han vist). Sent així, el periodista ha (o hauria) de posar fonts contraposades. És a dir, hauria de donar les dues versions del fet. Si no és així, es pot afirmar que a l’article li manca una part. Per estar millor informats podem buscar la font oposada.

Tenint consciència d’aquests punts podem veure i llegir millor els mitjans. Així podem fer lectures més crítiques i menys passives de les notícies que ens venen per tots els mitjans d’informació (internacionals, estatals, autonòmics i, també, locals i comarcals).

Periodisme digital, a València

Segons informa avui el diari gratuït ADN, entre el 19 i 21 d'octubre se celebrarà a València el I Congrès de Nou Periodisme. Aquesta assemblea debatrà sobre el periodisme cinculat a les noves tecnologies. D'aquesta manera, el tema central del qual es parlarà és el periodisme a través d'Internet (diaris digitals i weblogs).

Sembla una oportunitat per als residents valencians però lluny d'altres zones. Potser farien falta més congressos com aquest en altres indrets de l'Estat i, també, a Catalunya.

L'organització de l'acte, la Generalitat de Valenciana, parla d'un "Nou Periodisme". És cert que hi ha nous canals que han facilitat la publicació de notícies i articles d'opinió (com els weblogs), però tot i així encara no es pot parlar d'un nou periodisme. Per què? Perquè la premsa nacional el que fa és penjar els mateixos articles publicats a la red, és a dir, no hi ha una nova manera d'emetre missatges periodístics i, als weblogs, els estudiants o periodistes que els utilitzem, fem servir el mateix estil que ens han ensenyat: la piràmide invertida, l'estructura d'articles d'opinió, etc. Així doncs, potser és encara haurem d'esperar per poder parlar d'un nou periodisme entès com una nova manera de comunicar.